“Un bon dia la fotògrafa va decidir ser fotògrafa. Esborrant el rastre de les empremptes marcades sobre l’asfalt començà a caminar damunt de roques llunyanes, sorres desèrtiques, herbes amb història i platges interminables. Avui els seus ulls, perduts i cansats entre infinitat d’avions, autobusos o trens, arriben a imprimir i a acariciar paisatges màgics, gairebé irreals.
Amb el temps ha après que la categoria poètica dels pobles i les ciutats només s’assoleix gràcies a l’aura de les persones senzilles que vesteixen aquells indrets i que, sigui on sigui i en condicions diverses, suen les cadenes de l’ofici com qualsevol de nosaltres. Per això ella, sempre que pot, els fa immortals dibuixant en préstec les seves ànimes anònimes.
De retorn a casa ordena la seva col•lecció de vides amb un orgull minuciós mentre jo, assaguda al balancí, contemplo i escolto tots aquells rostres viatjant pel paper fotogràfic”.

Text de Pat Ubach