L’home sol, vestit amb els parracs de la seva història, busca un camí que no trobarà Mai i es menteix constantment per canviar la vida. De tant en tant, es treu la màscara de la solitud que l’abraça com una amant comprada amb l’almoina robada del passat. L’home sol canvia els somnis per un plat de sopa massa calent que li crema l’orgull i el futur. Apreta fort els punys, la ràbia li fa bé, no li queden forces per plorar, i no està segur de voler empenyorar una llàgrima per comprar una copa de demà. L’home sol, la tendresa enamorada d’una nit que ja no existeix, la saviesa guardada per sempre en el calaix de l’oblit, el futur amagat dins una ampolla de vi barat. L’home sol, segur de res, cansat de mirar enlloc, passa pels indrets que li queden per veure amb la puta sensació d’arribar quan tot ja s’acaba. L’home sol, passeja pels paisatges del silenci amb l’absurda esperança de despertar un dia, i l’home sol se n’adona que no despertarà mai.

Text de Santi Clavell.